divendres, 27 d’octubre del 2017
dimarts, 3 d’octubre del 2017
1oct
Aquest relat és el meu relat. És el que vaig viure ahir.
Diumenge 1 d'Octubre, els catalans estàvem citats al referèndum d'autodeterminació. Sabiem que no seria fàcil, pensàvem que viviem en una democràcia. La prèvia ja havia estat potent. Detencions, bloquejos de webs, 700 alcaldes imputats, registres en busca de paperetes i urnes... Però s'havia d'anar a votar. Quan l'inútil de Rajoy diu que no habrá referendum, ho sento, però li posarem difícil.
L'amenaça de que precintessin els col.legis electorals fà que jo, com centenars de persones ens aixequem ben d'hora per protegir el meu col.legi i defensar-lo pacíficament. La Tarragona adormida, últimament em sorprèn com mai ho havia fet. 5 a.m. i ja som al peu del canó.
Ma germana ja s'espera, no podia dormir... Només tinc una paraula: orgull.
Van apareixent coneguts, ma cosina Nuri, mon cunyat Pep, la Cris. No estem sols.
Venen els mossos, però ja som més de 100 . No poden passar i es retiren. 1a victòria. Obrim portes, i per sorpresa les urnes son dins i està tot a punt.
La idea és votar i protegir el vot de tots els meus veins. Falten 24 voluntaris per constituïr les taules. La Cris salta a la primera línea i acaba sent presidenta de taula (ets molt valenta! Em va faltar temps per poder fer-li una abraçada). Jo, més cagat, em mantinc a la reserva.
Em diu que falten ordinadors i marxo corrent cap a casa a buscar el meu portàtil. La causa s'ho val. A les 9, comencen les cues, però els hackers posaran les coses dificils. Problemes a la xarxa i el wifi ens posen problemes. L'escola s'omple de vida...devem ser més de 500...
Comencen a córrer les notícies dels primers disturbis a Bcn. Nervis.
Votem amb comptagotes però votem. Arriben molts avis ovacionats a l'entrada al recinte. Un senyor d'uns 90 anys amb la seva dona entra a dures penes a votar. Se'm cau una llàgrima. No podem fallar a aquesta gent. S'habilita una cua especial per gent gran.
Arriben notícies de Torreforta i Camp Clar. Ha caigut. De males maneres s'han emportat les urnes. Nervis i indignació. Les brutals imatges que van arribant vía twitter fan mal a l'ànima. El món mira però els és igual. Fàstic i ràbia. Dones grans, gent indefensa, sang... Em ve al cap ma mare, que va a votar al Martí i Franquès, al costat de la policia. M'arriba una foto i ja ha votat. També estic molt orgullós de tu, mama!
La policia entra a Sant Pere i Sant Pau. Es tanca la porta per seguretat, i que no entrin a robar-nos la dignitat.
Notícies de l'Ernest, a la Budallera també es tanquen i posen totxanes a la porta. L'ambient és pre-bèl.lic. La Cris, amb la Lia dins la panxa i ell ja han votat.
Mareig d'una àvia que marxa amb ambulància, ovacions, i seguim fent cua. Va molt lent. Arriben informàtics disposats a ajudar... Ovació. Entre ells, cares conegudes... Lluis, Carles... Sou grans! Al final, cap a les 13h puc votar.
La Meri a fora amb els nens... La Berta està espantada per aquest ambient enrarit. Decidim marxar a Puigdelfí a dinar perque la Meri voti a Perafort que hi ha menys gent i estarem més segurs.
Passant per la plaça imperial Tarraco, 20 furgones de poli i "moviment". Per la tele veurem un exèrcit d'antidisturbis linxant indiscriminadament. Molt trist.
A Perafort, custodiant les urnes i jugant-se la pell, l'Albert! (Grande!). El Lander fa bulto per alli. Cues i caiguda del sistema. Allí vota l'Albert i l'Anna amb la Laia dins la panxa. Sense por, tot i notícies de cops de porra a Vilabella i altres pobles de prop.
A falta de xarxa, marxem a votar al Morell, on sembla ser que funciona bé. Alli està el Gus, el crack de la jornada. Un heroi per accident que anava de suplent de vocal i acaba presentant-se amb un Piolín per presidir la taula. Ets un mite!
Tornant a casa, veig el panorama al Martí i Franquès. Pinta que van a entrar. 15 furgones i els polis s'estan preparant. La Laura, com sempre, és dins (ole tú!). Torno amb l'Ernest (t'apuntes a un bombardeig si fa falta) a "defensar" la EOI. Sabem que anem al matadero però hi anem sense pensar-nos-ho. Tenim la Cris dins fent de taula, mon cunyat dins, ma germana fora...
Son les 6 i comencen a passar furgones. La sensació és de preoperatori. Ens tanquem dins la reixa... Potser som 1000 persones defensant els nostres vots com si fossin els nostres fills. Fora, també està ple. Han anat al costat, a la plaça dels Carros. Ens diuen que ja han tancat, recomptat i han posat una urna falsa amb clavells per la policia. Despres d'uns moments d'incertesa, torna a entrar gent. Volen votar, a pesar de tot. Gent gran entra ovacionada arrencant llàgrimes del personal. S'ha de tenir molt de valor.
A les 8, tanquen les meses. Encara hi ha por, però per sort sembla que no vindran. Ja han fet prou el ridícul per avui.
Bones notícies del Martí i Franquès, han pogut salvar les urnes uns 2000 valents, entre ells mon tiet Jordi protegint-les davant la policia.
Hi ha recompte i per fi respirem tranquils. La Meri en la distancia ho ha passat malament (ho sento, t'estimo), per sort ja s'ha acabat.
Cansats després de més de 20 hores frenètiques i estressants marxem cap a casa.
La resta, ja la sabeu...
Si poseu els canals espanyols o escolteu el govern més asquerós dels últims 40 anys, l'actuació policial ha estat impecable. El que hem vist els altres ha estat lamentable. Per robar les urnes i els vots de 90 col.legis electorals, i impedir un referèndum que segons deien No existia... calia pegar a la gent d'aquesta manera? Calia anar a pobles de 50 habitants a cop de porra? Calia tirar pilotes de goma o gas lacrimògen a gent amb els braços aixecats? Calia ferir a àvis i àvies per evitar que posessin un paper en una urna? No han de protegir les persones en comptes d'agredir-les?
Els que cridaven "a por ellos" des d'aqui i allà, els que estàveu contents perquè venien 10mil policies a salvar la pàtria... Sapigueu que "Ellos" som la Meri, mons fills, ma mare, ma germana, mon cunyat, els meus nebots, els meus tiets, cosins, amics, veïns... i Jo.
Un marit que maltracta a la seva dona no té autoritat moral per impedir que marxi...
Doncs ho sento molt, però nosaltres ja hem marxat.
Diumenge 1 d'Octubre, els catalans estàvem citats al referèndum d'autodeterminació. Sabiem que no seria fàcil, pensàvem que viviem en una democràcia. La prèvia ja havia estat potent. Detencions, bloquejos de webs, 700 alcaldes imputats, registres en busca de paperetes i urnes... Però s'havia d'anar a votar. Quan l'inútil de Rajoy diu que no habrá referendum, ho sento, però li posarem difícil.
L'amenaça de que precintessin els col.legis electorals fà que jo, com centenars de persones ens aixequem ben d'hora per protegir el meu col.legi i defensar-lo pacíficament. La Tarragona adormida, últimament em sorprèn com mai ho havia fet. 5 a.m. i ja som al peu del canó.
Van apareixent coneguts, ma cosina Nuri, mon cunyat Pep, la Cris. No estem sols.
Venen els mossos, però ja som més de 100 . No poden passar i es retiren. 1a victòria. Obrim portes, i per sorpresa les urnes son dins i està tot a punt.
La idea és votar i protegir el vot de tots els meus veins. Falten 24 voluntaris per constituïr les taules. La Cris salta a la primera línea i acaba sent presidenta de taula (ets molt valenta! Em va faltar temps per poder fer-li una abraçada). Jo, més cagat, em mantinc a la reserva.
Em diu que falten ordinadors i marxo corrent cap a casa a buscar el meu portàtil. La causa s'ho val. A les 9, comencen les cues, però els hackers posaran les coses dificils. Problemes a la xarxa i el wifi ens posen problemes. L'escola s'omple de vida...devem ser més de 500...
Comencen a córrer les notícies dels primers disturbis a Bcn. Nervis.
Votem amb comptagotes però votem. Arriben molts avis ovacionats a l'entrada al recinte. Un senyor d'uns 90 anys amb la seva dona entra a dures penes a votar. Se'm cau una llàgrima. No podem fallar a aquesta gent. S'habilita una cua especial per gent gran.
Arriben notícies de Torreforta i Camp Clar. Ha caigut. De males maneres s'han emportat les urnes. Nervis i indignació. Les brutals imatges que van arribant vía twitter fan mal a l'ànima. El món mira però els és igual. Fàstic i ràbia. Dones grans, gent indefensa, sang... Em ve al cap ma mare, que va a votar al Martí i Franquès, al costat de la policia. M'arriba una foto i ja ha votat. També estic molt orgullós de tu, mama!
La policia entra a Sant Pere i Sant Pau. Es tanca la porta per seguretat, i que no entrin a robar-nos la dignitat.
Notícies de l'Ernest, a la Budallera també es tanquen i posen totxanes a la porta. L'ambient és pre-bèl.lic. La Cris, amb la Lia dins la panxa i ell ja han votat.
Mareig d'una àvia que marxa amb ambulància, ovacions, i seguim fent cua. Va molt lent. Arriben informàtics disposats a ajudar... Ovació. Entre ells, cares conegudes... Lluis, Carles... Sou grans! Al final, cap a les 13h puc votar.
La Meri a fora amb els nens... La Berta està espantada per aquest ambient enrarit. Decidim marxar a Puigdelfí a dinar perque la Meri voti a Perafort que hi ha menys gent i estarem més segurs.
Passant per la plaça imperial Tarraco, 20 furgones de poli i "moviment". Per la tele veurem un exèrcit d'antidisturbis linxant indiscriminadament. Molt trist.
A Perafort, custodiant les urnes i jugant-se la pell, l'Albert! (Grande!). El Lander fa bulto per alli. Cues i caiguda del sistema. Allí vota l'Albert i l'Anna amb la Laia dins la panxa. Sense por, tot i notícies de cops de porra a Vilabella i altres pobles de prop.
A falta de xarxa, marxem a votar al Morell, on sembla ser que funciona bé. Alli està el Gus, el crack de la jornada. Un heroi per accident que anava de suplent de vocal i acaba presentant-se amb un Piolín per presidir la taula. Ets un mite!
Tornant a casa, veig el panorama al Martí i Franquès. Pinta que van a entrar. 15 furgones i els polis s'estan preparant. La Laura, com sempre, és dins (ole tú!). Torno amb l'Ernest (t'apuntes a un bombardeig si fa falta) a "defensar" la EOI. Sabem que anem al matadero però hi anem sense pensar-nos-ho. Tenim la Cris dins fent de taula, mon cunyat dins, ma germana fora...
Son les 6 i comencen a passar furgones. La sensació és de preoperatori. Ens tanquem dins la reixa... Potser som 1000 persones defensant els nostres vots com si fossin els nostres fills. Fora, també està ple. Han anat al costat, a la plaça dels Carros. Ens diuen que ja han tancat, recomptat i han posat una urna falsa amb clavells per la policia. Despres d'uns moments d'incertesa, torna a entrar gent. Volen votar, a pesar de tot. Gent gran entra ovacionada arrencant llàgrimes del personal. S'ha de tenir molt de valor.
A les 8, tanquen les meses. Encara hi ha por, però per sort sembla que no vindran. Ja han fet prou el ridícul per avui.
Bones notícies del Martí i Franquès, han pogut salvar les urnes uns 2000 valents, entre ells mon tiet Jordi protegint-les davant la policia.
Hi ha recompte i per fi respirem tranquils. La Meri en la distancia ho ha passat malament (ho sento, t'estimo), per sort ja s'ha acabat.
Cansats després de més de 20 hores frenètiques i estressants marxem cap a casa.
La resta, ja la sabeu...
Si poseu els canals espanyols o escolteu el govern més asquerós dels últims 40 anys, l'actuació policial ha estat impecable. El que hem vist els altres ha estat lamentable. Per robar les urnes i els vots de 90 col.legis electorals, i impedir un referèndum que segons deien No existia... calia pegar a la gent d'aquesta manera? Calia anar a pobles de 50 habitants a cop de porra? Calia tirar pilotes de goma o gas lacrimògen a gent amb els braços aixecats? Calia ferir a àvis i àvies per evitar que posessin un paper en una urna? No han de protegir les persones en comptes d'agredir-les?
Els que cridaven "a por ellos" des d'aqui i allà, els que estàveu contents perquè venien 10mil policies a salvar la pàtria... Sapigueu que "Ellos" som la Meri, mons fills, ma mare, ma germana, mon cunyat, els meus nebots, els meus tiets, cosins, amics, veïns... i Jo.
Un marit que maltracta a la seva dona no té autoritat moral per impedir que marxi...
Doncs ho sento molt, però nosaltres ja hem marxat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)