Ja fa uns dies que anem sentint això de "avui fa un any de..." el que sigui relacionat amb la pandèmia. Doncs ara em toca a mi. Avui, just fa un any que vam començar el nostre particular confinament. Aquell dia que vam decidir que amb els nens no aguantariem tancats a casa 15 dies... aquell dia que vam fer les maletes i vam marxar de casa durant 3 mesos... que vam anar a viure a la parcel.la...
Lluny queden aquells dies estranys on no podies veure ni a ta mare... dies on anar a comprar semblava anar a caçar a la selva... dies on anar caminant pels carrers buits de Tarragona semblaven una pel.lícula post-apocalíptica... dies on netejaves la compra amb lleixiu...netejaves les soles de les sabates.... dies que passaves per la dutxa abans de tocar als teus...
D'aquells dies, recordo que anar a treballar era una peli de Hitchcock. Un dia que se'm quedarà gravat al cervell va ser el que em va tocar anar a la UCI, i dialitzar un pacient amb Covid... i recordo estar cagat d'entrar al box, i haver de quedar-me dins més de 2 hores amb por de respirar. I recordo veure com en les 6 hores que vaig estar-hi, morien 3 pacients... i les desfilades de families entrant i sortint per despedir-se et feien posar la pell de gallina.... per sort, quan tornava al nostre oasi, ens oblidavem de tot i ens dedicàvem a jugar, a plantar, a regar, a buscar papallones... a RESPIRAR!!!
Un any després de tot, ja he rebut la 2a dosis de la vacuna, i la Meri la 1a. L'efecte psicològic que té la vacuna és de tranquilitat. Laporta diria que estic Tritranquil. Vas pel món sense por... i ja només per això valdria la pena que tothom que tingui la opció se la posi....
En fi... que tal dia farà 10 anys 😉