mans, mascareta i vacances?

 Aquest any, si que si! L'any passat ens vam quedar amb un pam de nas per culpa del coronavirus i vam haver de cancelar el viatge que teniem programat. Coses que passen quan ets previsor i et planifiques un viatge amb 4 mesos d'antelació... 

En fi, que com que teniem la feina mig feta de l'any passat ha estat bufar i fer ampolles. Potser massa fàcil. Ha sigut tenir lligats els dies de vacances i llençar-nos a la piscina, què collons! Ens anirem a fer una ruta per la Selva Negra a Alemanya  i Alsàcia a l'Agost. Cotxe, mascareta i manta.

Confiem que les vacunes i la calor facin la seva feina, si no ... no tocarà altra que cancelar un altre cop... ah! i esperem que la Merkel ens deixi passar!!! 😉

Seguirem informant ...

Retro-gaming : Els orígens (III). Pc i Arcades. Arcades i PC

Seguirem donant la brasa amb la meva història personal del gaming.

Ens haviem quedat als anys 90, i disfrutavem del nostre Spectrum 48k.  Ja iniciat l'institut, vam descobrir el Ping-Pong Park... una sala de màquines recreatives situada al carrer gasòmetre de Tarragona, que ens va donar moltes tardes de diversió.  Era un lloc bastant cutre i un pèl decrèpit, regentat per una senyora que estava tot el sant dia a la "peixera" donant canvi i mirant amb mala cara. Per un mòdic preu de 25 pessetes, ens feiem durar les partides fent torns, jugant a dobles, etc.  estirant al màxim 200 o 300 peles. 

Allí vam descobrir jocs que ens van donar moltes tardes de glòria...  Pang, Out Run, Roosters, Cadillacs vs Dinosaurs, Streets of Rage, Street Fighter, puzzle booble...  a estones miravem, a estones jugavem...

Paral.lelament, em van comprar el primer PC amb cara i ulls... el típic Pentium que servia per fer treballs de classe... però que donava el pego amb algun joc tipo Monkey Island,  Prince of Pèrsia, PC fútbol...

I així vam arribar a l'estiu del 96, i ens vam buscar curro al Port Aventura. Recordo que a l'entrevista la noia em va dir: queden vacants d'auxiliar de jocs al Far West,  auxiliar de carrer (fina manera de definir al que va recollint la brossa) i auxiliar d'arcades.

Auxiliar de què? Arcades?  Si... estaries en una sala de màquines recreatives, tancat sense veure la llum del dia. I jo li vaig dir: Videojocs? Cobrant? em quedo amb Arcades!!! Ves per on, ara el que donava canvi a la peixera, era jo 😀...

Aquell primer any de treballant als Arcades el recordo amb molt de carinyo. Pertanyiem a Newpark Namco i el nostre jefe, era el CEO de Namco Europa... un tal Marek Anthony. Un paio seriós, amb flema britànica, capaç d'anar fotent el dit per darrera les màquines per si hi havia pols... però que ens volia contents i ens deixava jugar fora d'hores. Erem l'enveja del parc, estavem tot el dia amb l'aire acondicionat ... i podiem jugar gratis! Evidentment, no quan treballavem, però sí quan s'acabava la jornada. De fet molts dies, segons el torn, ens quedavem a jugar vestits de carrer... cortesía del company que anava posant crèdits a la màquina. Barra lliure!

La prova del delicte

Però el que molava més, eren les quedades que feiem quan baixavem la persiana a les 12/12'30 de la nit. Qui no ha pensat mai... com molaria quedar-se tancat  tota la nit dins d'un centre comercial, o d'una botiga... o d'un parc...? doncs naltros ho feiem realitat, amb jornades antològiques. Després de 8 o 10 hores de currar, començava la bojeria. Claus en mà, i anavem com pollastres sense cap, de màquina en màquina... partides a dobles, carreres de 4....  Daytona USA, Virtua Formula 1, Virtua fighter, Tekken, Virtua Striker, Sega Rally, Ridge Racer, Virtua Cop, Alpine racer, The house of de Dead, Time Crisis... fins i tot l'Air hockey...  VICIADES A TOPE!!!

La febre per les recreatives arribava a tal punt que dia fins i tot vam anar a Barcelona, per veure el Newpark de les Rambles, que era enorme i ple de màquines.

Després de tantes hores d'estar treballant, se'm van quedat gravat al cervell els diàlegs del Time Crisis...   "Richard! There's been a kidnapping! It's Rachel, the daughter of the president of Sercia. The kidnapper is believed to be Sherudo. He is demanding military secrets in exchange of Rachel's life.... "

En fi, que la broma va durar 4 estius, que ens ho vam passar molt bé... que cobravem misèria i companyia però erem feliços...

Durant aquesta època, vam renovar l'ordinador... ara amb un AMD K7 ... que ens permetia jugar a jocs decents per la època...  Half Life, Age of Empires, Resident Evil 2... però si me n'he de quedar amb un, triaria al COMMANDOS. 

Com a fanàtic de tot el que envolta la 2a guerra mundial (imagino que la Fuga de Colditz en té gran part de culpa), vaig xalar amb aquesta saga d'estratègia militar... Anava a dormir pensant com passar-me les missions... calculant la estratègia... amb personatges mítics com l'Espìa, el Zapador, el Marine, el Franctirador o el Boina verda... va ser un joc que em va donar grans moments de diversió... Alarm! Alarm!!!  

 ...Mireu si em va marcar, que 20 anys després, encara se m'escapa algun "OKI DOKI !!!" que segurament, només entenc jo 😉

En fi.... coses de vells ...

Retro-gaming: Els origens (II). Spectrum

Tenim una edat. Hem vist nèixer els ordinadors, les cònsoles, internet, els mòbils...  Avui toca parlar del meu primer ordinador.

Cap a 1986, l'any que col.leccionava cromos Panini del mundial de Mèxic, em va tocar fer la comunió i amb les peles que vaig "recaptar", em van comprar una tele Elbe de 14 polzades i un ordinador de segona mà ZX Spectrum 48k.  25 mil peles la tele, i 25 mil l'ordinador. Tot un "luju"!

Recordo que un tal "Garrabé" li va vendre a mon pare, i va venir a explicar a casa com funcionava el tema. Un teclat... un radio-casset extrany amb un tornavís, i uns quants cassets gravats...

Heu de posar " Load cometes cometes " i donar-li al Enter. Play al cassette i llavors, un soroll extrany, com un disc ratllat, i unes ratlles de pijama començaven a omplir la pantalla.  L'espectació era màxima. I la paciència, infinita. Segons el joc, podries estar "carregant" 2 minuts, 4 minuts , 5 minuts, 10 minuts...  mentre carregava el joc llegies,  pensaves les teves coses, o et quedaves embadalit veient com un dibuix de portada del joc anava prenent forma ratlla a ratlla...  ah! i resaves perque no sortís el fatídic "tape loading error". Si hi havia sort... que solia ser així en un 90% dels casos, podies començar a jugar. Pura màgia.

Vam apendre a jugar amb el teclat. I vam apendre que els jocs te'ls jugaves d'un tirón. No podiem gravar.... això vol dir que si haviem d'anar a sopar entre pantalla i pantalla, doncs es deixava obert i ja continuaríem. Total... la majoria de jocs que jugàvem eren divertiments sense massa argument... la gràcia estava en intentar arribar un passet més, una pantalla més, sabent que passar-se el joc era impossible...perquè els jocs de la època tenien tela. Potser per això tolerem tant bé la frustració 😏

I d'entre tots els jocs que hi havia en aquells cassets gravats, que vam anar provant ... vam descobrir el Manic Miner , el meu joc preferit. Un joc de plataformes amb 20 pantalles, que només me'n vaig passar 5 o 6... però cada pantalla nova, era una aventura. Frenètic i difícil. 1 vida cadascú, i anar intentant arribar més i més lluny.

Recordo altres jocs com el JetPac, el Pacman, Atic-Atac, Arkanoid, Sabre Wulf, Commando, Exploding fist... 

En aquells temps, no tothom tenia ordinadors, ni consoles, i aconseguir jocs nous tenia la seva dificultat. Sobretot si tons pares consideraven que era massa car comprar-te un joc de mil peles. La font principal de jocs "nous" era la revista MicroHobby, que ens assortia jocs i demos. Amb sort, et podien regalar algun joc comprat (After burner, el mític pack Erbe...) però no hi havia massa oportunitats de compartir jocs amb altres... de fet jo era l'únic que tenia un Spectrum a la classe.

Va passar el temps... corrien els anys 90, i el món els videojocs era molt random... un amic tenia un Amstrad i quan anava a berenar a casa seva ens viciavem al Double Dragon o al Tarjet Renegade.. un veí tenia un Comodore o un MSX , ... altres es compraven les primeres consoles Master System i Megadrive, i et convidaven a jugar al Sonic o al Rastan... però jo seguia amb el meu Spectrum. Un cosí em va passar uns jocs, que ràpidament vaig aprendre a gravar amb la minicadena "doble pletina" First-Line de ma germana. 

Gràcies a això vaig conèixer jocs tant mítics com el Fernando Martín basket master, l'Aspar de motos, el Kenny Dalglish de futbol... l'Out Run de cotxes...  Tortugues ninja...

En fi, que sóc de la generació que vam apendre que lo bo es feia esperar... que lo normal era morir en un joc... la gràcia era resistir!...   i que lo important era el camí i no el final...  no hem sortit tant malament, no? 😀