Retro-gaming: Els origens (II). Spectrum

Tenim una edat. Hem vist nèixer els ordinadors, les cònsoles, internet, els mòbils...  Avui toca parlar del meu primer ordinador.

Cap a 1986, l'any que col.leccionava cromos Panini del mundial de Mèxic, em va tocar fer la comunió i amb les peles que vaig "recaptar", em van comprar una tele Elbe de 14 polzades i un ordinador de segona mà ZX Spectrum 48k.  25 mil peles la tele, i 25 mil l'ordinador. Tot un "luju"!

Recordo que un tal "Garrabé" li va vendre a mon pare, i va venir a explicar a casa com funcionava el tema. Un teclat... un radio-casset extrany amb un tornavís, i uns quants cassets gravats...

Heu de posar " Load cometes cometes " i donar-li al Enter. Play al cassette i llavors, un soroll extrany, com un disc ratllat, i unes ratlles de pijama començaven a omplir la pantalla.  L'espectació era màxima. I la paciència, infinita. Segons el joc, podries estar "carregant" 2 minuts, 4 minuts , 5 minuts, 10 minuts...  mentre carregava el joc llegies,  pensaves les teves coses, o et quedaves embadalit veient com un dibuix de portada del joc anava prenent forma ratlla a ratlla...  ah! i resaves perque no sortís el fatídic "tape loading error". Si hi havia sort... que solia ser així en un 90% dels casos, podies començar a jugar. Pura màgia.

Vam apendre a jugar amb el teclat. I vam apendre que els jocs te'ls jugaves d'un tirón. No podiem gravar.... això vol dir que si haviem d'anar a sopar entre pantalla i pantalla, doncs es deixava obert i ja continuaríem. Total... la majoria de jocs que jugàvem eren divertiments sense massa argument... la gràcia estava en intentar arribar un passet més, una pantalla més, sabent que passar-se el joc era impossible...perquè els jocs de la època tenien tela. Potser per això tolerem tant bé la frustració 😏

I d'entre tots els jocs que hi havia en aquells cassets gravats, que vam anar provant ... vam descobrir el Manic Miner , el meu joc preferit. Un joc de plataformes amb 20 pantalles, que només me'n vaig passar 5 o 6... però cada pantalla nova, era una aventura. Frenètic i difícil. 1 vida cadascú, i anar intentant arribar més i més lluny.

Recordo altres jocs com el JetPac, el Pacman, Atic-Atac, Arkanoid, Sabre Wulf, Commando, Exploding fist... 

En aquells temps, no tothom tenia ordinadors, ni consoles, i aconseguir jocs nous tenia la seva dificultat. Sobretot si tons pares consideraven que era massa car comprar-te un joc de mil peles. La font principal de jocs "nous" era la revista MicroHobby, que ens assortia jocs i demos. Amb sort, et podien regalar algun joc comprat (After burner, el mític pack Erbe...) però no hi havia massa oportunitats de compartir jocs amb altres... de fet jo era l'únic que tenia un Spectrum a la classe.

Va passar el temps... corrien els anys 90, i el món els videojocs era molt random... un amic tenia un Amstrad i quan anava a berenar a casa seva ens viciavem al Double Dragon o al Tarjet Renegade.. un veí tenia un Comodore o un MSX , ... altres es compraven les primeres consoles Master System i Megadrive, i et convidaven a jugar al Sonic o al Rastan... però jo seguia amb el meu Spectrum. Un cosí em va passar uns jocs, que ràpidament vaig aprendre a gravar amb la minicadena "doble pletina" First-Line de ma germana. 

Gràcies a això vaig conèixer jocs tant mítics com el Fernando Martín basket master, l'Aspar de motos, el Kenny Dalglish de futbol... l'Out Run de cotxes...  Tortugues ninja...

En fi, que sóc de la generació que vam apendre que lo bo es feia esperar... que lo normal era morir en un joc... la gràcia era resistir!...   i que lo important era el camí i no el final...  no hem sortit tant malament, no? 😀