Cròniques d'Alsàcia i la Selva Negra (II) : Colmar i Riquewihr

Seguim! Segon dia per la regió francesa d'Alsàcia. Després d'esmorzar ens disposavem a acabar de visitar Colmar. En uns minutets ens vam situar on ho vam deixar el dia anterior... davant la casa Pfister ( any 1537) 

Seguint per la Rue des Marchands arribem a l'altra casa renaixentista "Maison des tetes" (any 1609) 

Tetes són caps! No busqueu mamelles a la façana, marranots! 😉

Més passeig per Colmar... Colegiata de San Martin, plaça de la Cathédrale, gran Rue... Qhe bonic és Colmar! ❤️

Havent fet gana, ens vam agafar un parell de Tarte Flambée i uns gofres per emportar i dinar a l'apartament. 

Per la tarda hem agafat el cotxe de nou, hem anat cap al castell de Haut-Koenigsbourg. 

De camí, en una trista rotonda de polígon comercial ens hem trobat l'estàtua de la llibertat... Rèplica (mini) de l'americana, feta per Bartholdi, que era de Colmar...

El castell de Haut-Koenigsbourg situat dalt d'una muntanya envoltada per vinyes infinites, l'hem vist només per fora... Suficient, perquè amb els 2 desacatos ja ni hem intentat entrar-hi. A més tancaven aviat. 

Finalment hem acabat el dia visitant Riquewihr, el poblet que va inspirar el de la Bella i la Bèstia...  O era Eguisheim? O tots diuen lo mateix del seu poble?... La història que va emocionar Spielberg 😃

El cas és que Riquewihr és un altre poble encantador, de cases boniques, ple de flors i envoltat de vinyes...

Al final del carrer principal, la Torre Dolder, porta d'entrada al poble per la part alta. 

I jugant, jugant, se'ns ha fet l'hora de marxar... Una visita de conte de germans Grimm que em fa pensar... Com deuen estar tots aquestos pobles de guarnits per Nadal!!! 

En fi, que demà deixarem Alsàcia amb molt bones sensacions i posarem rumb cap a Alemanya! Esperem que ens deixin passar la frontera !!! 

Cròniques d'Alsàcia i la Selva Negra (I): Eguisheim i Colmar

 Doncs ja estem de viatge! Tot arriba! Fins i tot les bones notícies des d'Alemanya on rebaixaven la zona de risc  Catalunya...  Via lliure 😜

1a jornada, Tarragona - Macon... 800km. Com que arranquem a les 5 i pico, el primer tram ens passa ràpid... Després de dinar, ja va costar una mica més, per caravanes i retencions prop de Valence i Lyon.

Cansats de cotxe ja no vam tenir ganes de voltar... Un McDonald's i a correr. Macon ja la veurem de tornada... 

L'endemà, 350km fins a Colmar. Abans vam aturar-nos a visitar Eguisheim, un poblet medieval petitonet, envoltat de vinyes però digne de ser visitat. Flors per tot arreu, cases amb estil Alsacià,  carrers adoquinats, cigonyes a les teulades més altes...  Preciós... 

Després de dinar i provar la Tarté flambé (una espècie de pizza carbonara típica d'Alsàcia, vam anar a les afores del poble, on hi havia un centre de recuperació de cigonyes. La Berta va comprovar que no és tant fàcil tocar una cigonya com a l'Olivetes... 😃

Per la tarda ens vam instal.lar a Colmar. Un passeig de tarda ja va servor per adonar-nos que també era una ciutat encantadora...

Les bateries del Roc, que deuen ser com les del meu mòbil, es van esgotar i vam tornar a l'apartament per sopar i descansar. 

Demà seria un altre dia...  Copeta de vi i a fer nonom 😉

Menys d'una setmaneta

 Estic oficialent de vacances. En menys d'una setmaneta marxem cap a Alsàcia i la Selva Negra si els elements no es posen en contra. Aquest any l'estratègia era triar vacances com més tard millor, per poder donar temps a que la pandèmia s'esfumés...

Res més lluny de la realitat... els tempos d'aquesta pandèmia fan que navegem entre ona i ona... i si tens sort enganxes una baixada i si tens mala sort, enganxes el subidón (amb les conseqüents restriccions). Si haguessim tingut la bola de vidre, potser haguessim marxat abans, però no som adivins.

Els adults de la casa estem vacunats, o sigui que en principi tenim via lliure, però els nens no. I això, mesclat amb que els alemans són bastant més restrictius que naltros, sembla que ens portarà algun que altra maldecap. Esperem poder trempejar la situació, i disfrutar d'unes més que merescudes vacances. Des de l'any passat que vam anar uns dies a Vielha, que no en fem... i això és molt temps. A sobre ens hem hagut de tragar, a la nostra manera, onada rera onada.

Resumint... a dia d'avui, a França podem anar amb el passaport Covid a la boca...  i a Alemnaya, si venim de Catalunya podem tenir problemes.  Per sort farem uns dies a França i a veure com ens va.  El que passi, passarà... però com a mínim canviarem d'aires junts.... Ale! ja està dit!  Seguirem informant...

Cròniques de Dublin

 Qui ens anava a dir que en plena pandèmia ens n'aniriem a voltar per Dublin amb l'excusa d'un comiat de solter!!! 

Doncs si, entre dubtes i temors, i havent-nos arreglat els dies, ens vam llençar a la piscina i vam agafar el vol a Dublin. Quedava el permís de les autoritats, (les dones, ja ens l'havien donat) i el 19 de juliol van canviar les normes i els vacunats, amb passaport covid, podrien anar pels "puestos" sense massa entrebancs. 

Pel poc temps que hi vam ser, diria que ho vam exprimir bastant. Vam poder veure la ciutat per sobre...  Catedral de Christchurch, Catedral de Sant Patrick,  els ponts del riu Liffey, les artèries principals,  el barri de Temple Bar, l'antiga fàbrica Guiness, el Trinity College amb la seva espectacular biblioteca... 

Ens va donar temps de trobar el catxé més antic d'Europa, situat en un poblet de costa anomenat Bray a les afores de Dublin. Una excursió diferent...

 

Amb el tema Pubs... Ens hagués agradat tastar-los més, disfrutar-los d'una altra manera, Ja que les mesures de la pandèmia feien que... O estiguessin plens... O estiguessin buits. I clar, o bé estaven tancats i el sr. Google no se m'havia enterat o bé els horaris de tancament eren més aviat de lo "normal".  Semblava que les nostres dones haguessin mogut fils per que anéssim a dormir aviat... (jo no ho descartaria) 😃 

Tot i aquests inconvenients, vam xalar a la mostra manera, no tenim 18 anys, o sigui que una cervesa entre amics és la glòria...  O sigui que Irlanda és un país gloriós... Esperem poder tornar-hi algun dia....

... Però de moment, i en pandèmia...  PROVA SUPERADA!

P. D.  Si un dia em foten fora de casa, truqueu a la Molly Malone, que potser us dirà on sóc 😉

Escapada a la Garrotxa: dia 3

 Tercer dia per la Garrotxa, teniem diverses opcions... Però al final decidim anar a caminar una estoneta cap al volcà Santa Margarida.

Vam aparcar el cotxe i vam comprovar la ruta. Mitja horeta d'anar i una altre de tornar. Xupat.

Primeres rampes, i el senyor "Rayo Mcqueen" que agafa la directa.... ROC! baixa marxa!!! No cal córrer!!!... 1 minut després : papa, agafa'm que estic cansat!!!!

Després de fer cert treball psicòlogic, aconseguim convèncer  al Rayo per que continui pujant... Remuga, però almenys no l'he de carregar... 😉

El camí és molt xulo... Això si... És pujada!  Per uns instants em ve al cap la pujada al Cerro Chato de Costa Rica.  De camí ens trobem la casa taller d'un artista que treballa la fusta.

Després de pujar per la part de fora del volcà, toca baixar per la part interior fins arribar al que seria el cràter. La cirereta del pastís la trobem al mig....

Entre papallones i floretes, fem una volteta per "l'explanada" amb la petita capella romànica fent de pal de paller.  Una estoneta després, i comença a arribar la marabunta d'escolars d'un esplai. És hora de marxar 😃

Ens haviem guanyat un bon dinar al restaurant Can  Bastans, a peu de carretera. 

Per la tarda, amb les energies justes, la Berta volia anar a les coves que hi ha al costat de Castellfollit però ho canviem x anar a la Fageda amb carro de cavalls.  Meeeeeck! Cagada pastoret, dilluns no hi ha cavalls!  Bueno, fem un volteta per alli, seguint el camí de Joan Maragall... que sempre és agradable. 

Per compensar l'error de càlcul amb lo dels cavalls, vam anar a buscar els nostres amics del dia anterior...  Entre els cavalls i un geladet, la Berta es va quedar satisfeta 😉

7