Els anys passen i Santa Tecla va creixent amb naltros. Segurament sempre ha sigut la mateixa , però naltros hem anat canviant. Qui sap!... De petits, a casa tampoc hi havia tanta falera pel seguici... Hi havia anys que no li feiem ni cas... a part d'anar a buscar els cromos i els pins per tot Tarragona. Anys més tard em tiraven més les amparitos nocturnes (que ample s'estava quan hi havia 4 gats...) , les orquestilles a la plaça de la Font, els concerts gratis de grups com Los Planetas o els Pets, empalmades que significaven acabar veient pelis fins la matinada al camp de Mart, o acabar el correfoc demanant aigua pels balcons de la Rambla i tornar encostipat a casa...
Però tenim una edat i unes responsabilitats... ara ens toca "xupar" tot el seguici amb la nena, intentant que no agafi un trauma amb els petardos i xalar d'una altra manera, veient-la badar amb la Mulassa, l'Àliga o la Cucafera. Potser li vaig inocular el virus quan dia sí dia també, saltàvem sense parar al damunt del llit a ritme de pasodoble...
Ara toca quedar-se sense tiquets pel cafè-copa-i-puro-per-un-duro i conformar-se amb una orxata tot veient-la saltar i ballar...
Ara toca anar cap a casa aviat perquè hi ha cole, i veure (amb certa nostàlgia) la baixada de l'Àliga per la tele, recordant aquelles magnífiques farres, les discusions per si haviem de posar-nos aquí o allí, o la divertida nit abans de la nostra boda a ritme d'una Amparito Roca interminable.
Això sí, per poc que puguem, no ens deixarem perdre clàssics de sempre com Dames i Vells, els Pilars caminant, o d'altres "nous" clàssics com fer un senyor bocata a can Boada.
En fi... Visca Santa Tecla, i visca Tarragona!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada