Almanac gamer (part II)

 El segon trimestre ha estat bastant profitós. La qualitat dels jocs ha estat tal, que ens ha deixat destrossadets.

-It takes two (36hores).  El gran Josef Fares, creador del joc ja ho va dir: pagaré 1000 dolars a qui es compri el joc i s'avorreixi. A part de volat, aquest paio sabia de què parlava.  Anem a pams. Ja tenia el joc entre cella i cella quan el vaig veure el trailer als The game awards.  I només sortir el joc, (que ja sortia rebaixat de preu) van posar la demo per jugar gratis a la primera pantalla. El caramelet era massa bo i vaig comprar-me'l.

La premisa del joc és molt bàsica... matrimoni a punt de divorciar-se, i degut a un encanteri de la filla es converteixen en 2 ninots, que es veuen "obligats" a col.laborar per sortir d'aquest adzucac i fer les paus. El joc és en pantalla partida, i obligatoriament han de jugar 2 jugadors. Algun cop hem jugat online, però bàsicament ens l'hem passat en partida local. Això vol dir que aquest joc ens l'hem passat entre tots. Deixava que juguessin el Roc i la Berta, i quan la cosa es posava complicada el Roc em passava el mando. Segurament és el joc més divertit i variat que hem jugat... amb una diversitat de móns, mecàniques i mini-jocs que et fan explotar el cap. El joc et fa buscar solucions per avançar (algunes molt bàsiques, altres complicades per a 2 nens de 4 i 6 anys. Reconec que en moltes ocasions m'agafava complexe de professor i em veia obligat a gastar massa saliva explicant què havien de fer per passar pantalla.   

I quan jugues a jocs tant bons i que et deixen tanta petjada,  hi ha un problema... l'endemà.  Si, l'endemà d'haver-lo passat...  Hem estat tantes hores jugant en familia, que la Berta i el Roc, amb un objectiu comú, que encara no han trobat un altre joc per omplir el forat. I costarà trobar-ne un d'igual.  La Berta només acabar-lo, em deia que volia jugar a l'It takes two 2...   espero que algun dia arribi alguna bojeria semblant. Li poso un Excel.lent.

-Hollow Knight (91 hores) Que un joc indie doni per més de 90 hores i encara quedi història secundària per fer, ja et diu de quin nivell estem parlant. Es tracta d'un joc de plataformes tipus "Metroidvania". I el que comença com una petita història minimalista es va fent gran i gran. Sembla increíble com aquest joc l'hagin pogut fer només 4 persones.  El que sembla un mapa gran... quan te'l mires al final, el que has descobert és 10 o 20 cops més enorme. Menció especial al diseny dels diferents enemics amb més de 30 "bosses"... i la música i l'art amb el que està fet.  Després d'acabar la història principal , encara em quedaven algunes secundàries i derrotar algun Boss opcional, però ja em vaig donar per satisfet.

 És un joc que et fa suar per derrotar segons quin enemic, i repetir i repetir fins a aprendre la manera com derrotar-lo. Si no caus a la frustració, la victòria final serà supergratificant. Crec que algun dia estaré preparat per atacar els Dark Souls... 

Ganes de que arribi la seqüela, el "Silksong" amb la Hornet com a protagonista!. Un altre Excel.lent.

-The Shadow of the Colossus (15h) . Remake del joc de PS2. Hi havia jugat, però no me l'havia acabat. Després de Hollow knight necessitava algo més curtet i aquest Colossus, artística i visualment és una petita meravella. Segon joc de Fumito Ueda que jugo aquest any després de The Last Guardian. 

Aquest cop es tracta de recussitar a la nostra estimada i per aconseguir-ho haurem de derrotar 16 colossos. Cadascún amb les seves característiques i punts febles per on atacar. Un autèntic David contra Goliat. El disseny dels gegants és increíble... i el món, tot i que està xulo, està buit de contingut amb lo que el joc es limita (que no és poc) a anar del temple central fins a trobar els colossos i derrotar-los.

  Un altre defecte que té és el control del cavall i la càmara en segons quines situacions. No és tant exagerat com al Last Guardian, però a vegades tens la sensació de que no et foten ni puto cas😀.

Li poso un Notable.

-Marvel's Spider-man: Miles Morales (22 hores).  El meu nebot em va deixar la seqüela/DLC/Stand-alone de l'Spiderman. Sabia que era curtet, però entre pitos i flautes li hem fotut unes horetes campant per Nova York. Si la història principal podria haver-la fet en 7 horetes, n'hi hem afegit algunes més. Com a joc el primer Spiderman és molt millor per duració, novetat, dificultat...  Això sí, aquest, com que venia amb millores gràfiques per la Ps5, ho hem aprofitat. La ciutat de Nova York llueix espectacular i el joc a 60 fps també. I la velocitat de càrrega és flipant...

  Tot i que al primer Spiderman vaig fer més el "turista",  aquest cop no m'he quedat enrera.  Quins records, tornar a Times Square, Gran Central, al Empire State, al Flatiron building... és genial però... oh! wait!!!  on collons heu fotut el Chrysler Building???  cabrons, inexplicablement han tret del mapa l'edifici més xulo de Nova York!!!   Espero que a Spiderman 2 el tornin a posar!

Bueno, li dono Notable! Si afegeixen el Chrysler, ja m'ho pensaré 😉

mans, mascareta i vacances?

 Aquest any, si que si! L'any passat ens vam quedar amb un pam de nas per culpa del coronavirus i vam haver de cancelar el viatge que teniem programat. Coses que passen quan ets previsor i et planifiques un viatge amb 4 mesos d'antelació... 

En fi, que com que teniem la feina mig feta de l'any passat ha estat bufar i fer ampolles. Potser massa fàcil. Ha sigut tenir lligats els dies de vacances i llençar-nos a la piscina, què collons! Ens anirem a fer una ruta per la Selva Negra a Alemanya  i Alsàcia a l'Agost. Cotxe, mascareta i manta.

Confiem que les vacunes i la calor facin la seva feina, si no ... no tocarà altra que cancelar un altre cop... ah! i esperem que la Merkel ens deixi passar!!! 😉

Seguirem informant ...

Retro-gaming : Els orígens (III). Pc i Arcades. Arcades i PC

Seguirem donant la brasa amb la meva història personal del gaming.

Ens haviem quedat als anys 90, i disfrutavem del nostre Spectrum 48k.  Ja iniciat l'institut, vam descobrir el Ping-Pong Park... una sala de màquines recreatives situada al carrer gasòmetre de Tarragona, que ens va donar moltes tardes de diversió.  Era un lloc bastant cutre i un pèl decrèpit, regentat per una senyora que estava tot el sant dia a la "peixera" donant canvi i mirant amb mala cara. Per un mòdic preu de 25 pessetes, ens feiem durar les partides fent torns, jugant a dobles, etc.  estirant al màxim 200 o 300 peles. 

Allí vam descobrir jocs que ens van donar moltes tardes de glòria...  Pang, Out Run, Roosters, Cadillacs vs Dinosaurs, Streets of Rage, Street Fighter, puzzle booble...  a estones miravem, a estones jugavem...

Paral.lelament, em van comprar el primer PC amb cara i ulls... el típic Pentium que servia per fer treballs de classe... però que donava el pego amb algun joc tipo Monkey Island,  Prince of Pèrsia, PC fútbol...

I així vam arribar a l'estiu del 96, i ens vam buscar curro al Port Aventura. Recordo que a l'entrevista la noia em va dir: queden vacants d'auxiliar de jocs al Far West,  auxiliar de carrer (fina manera de definir al que va recollint la brossa) i auxiliar d'arcades.

Auxiliar de què? Arcades?  Si... estaries en una sala de màquines recreatives, tancat sense veure la llum del dia. I jo li vaig dir: Videojocs? Cobrant? em quedo amb Arcades!!! Ves per on, ara el que donava canvi a la peixera, era jo 😀...

Aquell primer any de treballant als Arcades el recordo amb molt de carinyo. Pertanyiem a Newpark Namco i el nostre jefe, era el CEO de Namco Europa... un tal Marek Anthony. Un paio seriós, amb flema britànica, capaç d'anar fotent el dit per darrera les màquines per si hi havia pols... però que ens volia contents i ens deixava jugar fora d'hores. Erem l'enveja del parc, estavem tot el dia amb l'aire acondicionat ... i podiem jugar gratis! Evidentment, no quan treballavem, però sí quan s'acabava la jornada. De fet molts dies, segons el torn, ens quedavem a jugar vestits de carrer... cortesía del company que anava posant crèdits a la màquina. Barra lliure!

La prova del delicte

Però el que molava més, eren les quedades que feiem quan baixavem la persiana a les 12/12'30 de la nit. Qui no ha pensat mai... com molaria quedar-se tancat  tota la nit dins d'un centre comercial, o d'una botiga... o d'un parc...? doncs naltros ho feiem realitat, amb jornades antològiques. Després de 8 o 10 hores de currar, començava la bojeria. Claus en mà, i anavem com pollastres sense cap, de màquina en màquina... partides a dobles, carreres de 4....  Daytona USA, Virtua Formula 1, Virtua fighter, Tekken, Virtua Striker, Sega Rally, Ridge Racer, Virtua Cop, Alpine racer, The house of de Dead, Time Crisis... fins i tot l'Air hockey...  VICIADES A TOPE!!!

La febre per les recreatives arribava a tal punt que dia fins i tot vam anar a Barcelona, per veure el Newpark de les Rambles, que era enorme i ple de màquines.

Després de tantes hores d'estar treballant, se'm van quedat gravat al cervell els diàlegs del Time Crisis...   "Richard! There's been a kidnapping! It's Rachel, the daughter of the president of Sercia. The kidnapper is believed to be Sherudo. He is demanding military secrets in exchange of Rachel's life.... "

En fi, que la broma va durar 4 estius, que ens ho vam passar molt bé... que cobravem misèria i companyia però erem feliços...

Durant aquesta època, vam renovar l'ordinador... ara amb un AMD K7 ... que ens permetia jugar a jocs decents per la època...  Half Life, Age of Empires, Resident Evil 2... però si me n'he de quedar amb un, triaria al COMMANDOS. 

Com a fanàtic de tot el que envolta la 2a guerra mundial (imagino que la Fuga de Colditz en té gran part de culpa), vaig xalar amb aquesta saga d'estratègia militar... Anava a dormir pensant com passar-me les missions... calculant la estratègia... amb personatges mítics com l'Espìa, el Zapador, el Marine, el Franctirador o el Boina verda... va ser un joc que em va donar grans moments de diversió... Alarm! Alarm!!!  

 ...Mireu si em va marcar, que 20 anys després, encara se m'escapa algun "OKI DOKI !!!" que segurament, només entenc jo 😉

En fi.... coses de vells ...

Retro-gaming: Els origens (II). Spectrum

Tenim una edat. Hem vist nèixer els ordinadors, les cònsoles, internet, els mòbils...  Avui toca parlar del meu primer ordinador.

Cap a 1986, l'any que col.leccionava cromos Panini del mundial de Mèxic, em va tocar fer la comunió i amb les peles que vaig "recaptar", em van comprar una tele Elbe de 14 polzades i un ordinador de segona mà ZX Spectrum 48k.  25 mil peles la tele, i 25 mil l'ordinador. Tot un "luju"!

Recordo que un tal "Garrabé" li va vendre a mon pare, i va venir a explicar a casa com funcionava el tema. Un teclat... un radio-casset extrany amb un tornavís, i uns quants cassets gravats...

Heu de posar " Load cometes cometes " i donar-li al Enter. Play al cassette i llavors, un soroll extrany, com un disc ratllat, i unes ratlles de pijama començaven a omplir la pantalla.  L'espectació era màxima. I la paciència, infinita. Segons el joc, podries estar "carregant" 2 minuts, 4 minuts , 5 minuts, 10 minuts...  mentre carregava el joc llegies,  pensaves les teves coses, o et quedaves embadalit veient com un dibuix de portada del joc anava prenent forma ratlla a ratlla...  ah! i resaves perque no sortís el fatídic "tape loading error". Si hi havia sort... que solia ser així en un 90% dels casos, podies començar a jugar. Pura màgia.

Vam apendre a jugar amb el teclat. I vam apendre que els jocs te'ls jugaves d'un tirón. No podiem gravar.... això vol dir que si haviem d'anar a sopar entre pantalla i pantalla, doncs es deixava obert i ja continuaríem. Total... la majoria de jocs que jugàvem eren divertiments sense massa argument... la gràcia estava en intentar arribar un passet més, una pantalla més, sabent que passar-se el joc era impossible...perquè els jocs de la època tenien tela. Potser per això tolerem tant bé la frustració 😏

I d'entre tots els jocs que hi havia en aquells cassets gravats, que vam anar provant ... vam descobrir el Manic Miner , el meu joc preferit. Un joc de plataformes amb 20 pantalles, que només me'n vaig passar 5 o 6... però cada pantalla nova, era una aventura. Frenètic i difícil. 1 vida cadascú, i anar intentant arribar més i més lluny.

Recordo altres jocs com el JetPac, el Pacman, Atic-Atac, Arkanoid, Sabre Wulf, Commando, Exploding fist... 

En aquells temps, no tothom tenia ordinadors, ni consoles, i aconseguir jocs nous tenia la seva dificultat. Sobretot si tons pares consideraven que era massa car comprar-te un joc de mil peles. La font principal de jocs "nous" era la revista MicroHobby, que ens assortia jocs i demos. Amb sort, et podien regalar algun joc comprat (After burner, el mític pack Erbe...) però no hi havia massa oportunitats de compartir jocs amb altres... de fet jo era l'únic que tenia un Spectrum a la classe.

Va passar el temps... corrien els anys 90, i el món els videojocs era molt random... un amic tenia un Amstrad i quan anava a berenar a casa seva ens viciavem al Double Dragon o al Tarjet Renegade.. un veí tenia un Comodore o un MSX , ... altres es compraven les primeres consoles Master System i Megadrive, i et convidaven a jugar al Sonic o al Rastan... però jo seguia amb el meu Spectrum. Un cosí em va passar uns jocs, que ràpidament vaig aprendre a gravar amb la minicadena "doble pletina" First-Line de ma germana. 

Gràcies a això vaig conèixer jocs tant mítics com el Fernando Martín basket master, l'Aspar de motos, el Kenny Dalglish de futbol... l'Out Run de cotxes...  Tortugues ninja...

En fi, que sóc de la generació que vam apendre que lo bo es feia esperar... que lo normal era morir en un joc... la gràcia era resistir!...   i que lo important era el camí i no el final...  no hem sortit tant malament, no? 😀

Retro-gaming. Els orígens (I)

 Ja que el tema virus cansa una mica... seguirem parlant de videojocs. El debat inútil de si els videojocs eren perjudicials per la salut i totes aquestes merdes m'ha fet reafirmar en la meva posició. Els videojocs amb mesura, són bons. O com a mínim no són dolents per sí sols...  Igual de dolent és fer 15 hores de running... tot està en la mesura. Tampoc he sortit tant malalment, no?😎

Ara parlaré dels meus inicis, de les meves batalletes... segurament sesgades i manipulades. És el que té haver nascut en un temps on la tecnologia ha nascut i crescut amb tu. Diga-li videojocs, diga-li internet, díga-li telèfons mòbils... tenim material vintage per escriure un llibre ...

Quin va ser el primer videojoc? La primera experiència amb un pseudo-videojoc seria la típica "màquineta" comprada a Andorra... la típica nau espacial disparant marcianets... cotxe que va esquivant obstacles...  esquerra/dreta i vinga a passar-hi hores per fer el record de punts.

A part de la maquineta... per casa rondava una consola de nom estrany que mon pare enxufava de tant en tant... algo rudimentari. Algo que ara fa riure però que a principis dels  '80 devia ser la bomba... 

Potser tenia 5 o 6 anys, i jugava a tenis, a futbol, a hockey... tot ultra-realista 😀 aquell joystick i aquells dos pals rebotant una "pilota" quadrada, va ser el primer contacte amb un videojoc enxufat a la tele. Viciant!

Uns anys després, cap allà al 1986, aprofitant les "peles" de la comunió, em va arribar el MEU  primer ordinador. Les 50.000 peles van servir a parts iguals per comprar una tele Elbe de 14 polzades i un ZX SPECTRUM+ de 48k de segona mà. Però això, mereix un capítol especial... me'n vaig a jugar 😉

Almanac Gamer 2021 (part I)

 Com que ara els videojocs són ETA segons Espejo Público, seguirem amb el tema. Aqui un gamer català, que vindria a ser com Satan o Bin Laden! 

Ja tenim el primer quadrimestre gairebé al sac i aqui va el resum de jocs acabats, ara ja tots en PS5 (les notes les poso són totalment subjectives i el meu criteri no val un pet 😉) :

Days Gone (61h) . Havent aconseguit la PS5 i degut a la falta de jocs nous, ens estem dedicant a jugar a jocs de la ps4 "millorats". I vam començar amb aquest joc post-apocalíptic de Zombies. Podria semblar que és un altre Last of Us, però no. Crec que no li arriba a la sola, però tampoc ho pretèn.  El joc és de món obert, i et vas passejant amb la Harley pel territori infestat de zombies i d'humans dolentots. El joc en sí està prou bé, és bastant llarg i té moments de gran intensitat... com la entrada a túnels bloquejats per cotxes, o la possibilitat de trobar-te hordes de 50 o 100 zombies que corren com desesperats. Vindria a ser un 28 dies després + Sons of Anarchy.  Al final, com em passa amb els jocs de món obert, m'acaben cansant una mica i vaig de cara a barraca. I me'l vaig acabar, que ja és un mèrit del joc. Notable.

Last Guardian (17h) . El segon joc de l'any va ser aquesta fàbula d'un nen i una extranya mescla de gos gegant + Au rapaç. Em va costar una mica entrar-hi, perquè la informació que et va donant el joc és mínima. Has d'anar descobrint sobre la marxa què collons passa amb el gos, el món que t'envolta i escapar... de no se sap què ni perquè. Aquestos japonesos, de vegades fumen coses rares, però visualment, sobretot l'animal és molt xulo. Té bastants fallos de càmara i el Trico a vegades va a la seva puta bola. Però al final, ens vam fer amics i és la mascota que m'ha fet més cas en tota la meva vida 😀 Notable Alt.

Resident Evil 7 (18h)  Feia molt temps que no jugava a un Resident Evil.. Vaig tastar algun a la Ps2... crec que era el 4 o el 5.... però no me'ls havia acabat. El joc que si em vaig acabar, allà per l'any 98 +-  i que recordo amb carinyo és el Resident Evil 2 , en PC. Encara recordo el "sustillo" del passadís aquell que et sortia el bitxo per la finestra, o el vidre...  Al grà. Aquest Resident Evil m'ha encantat. El que comença sent com una peli de por... passa a ser una peli de psicòpates estil Texas Masacre... per acabar sent un Resident Evil amb monstres.  Més tensió que por, més terror psicològic i trencaclosques que acció desenfrenada. Durant algun dia vaig estar obrint les llums del passadís... tenia por que m'aparegués la senyora Margueritte... quin cague! Em va encantar, li poso  Excel.lent. 

Control (34h).  Història de ciència ficció que resulta bastant divertida, alhora que complicada. Argumentalment em sembla una fumada, però el fet de poder controlar i llençar objectes amb telequinèsi, levitar i altres poders, barrejat amb el "shooter" em mola molt. Té bastants defectes,  tot i jugar a la versió millorada de Ps5 patinava una mica la imatge. Del doblatge ja ni en parlo, de lo lamentable que era. Digne de peli espanyola, però de les dolentes. V.O. imprescindible. Li poso notable baix. 

Gràcies a aquest joc, vaig ser conscient de lo important dels 60 fps. Ni ray tracing ni hòsties, la millora més important dels jocs a la Ps5 és la fluidesa, i si ho proves... no vols canviar-ho.

 

Sackboy (75h) És el nostre videojoc del confinament. Degut a la merda de Covid vam haver d'estar confinats a casa 15 dies seguits, i amb 2 críos petits... ja us podeu imaginar. Vaig tirar de cartera, i em vaig comprar aquest joc en versió digital (entrega lliure de covid). I ens va salvar. El tute que li van fotre mons fills va ser antològic... a l'altura del tute que li van fer al Rayman Legends. Plataformes 3D molt divertit i visualment molt xulo. Aparentment infantil, la dificultat va en augment, i això va fer que quan es posava xunga la cosa, el Roc em passava el mando. Pels records que em queden del joc, li poso un Excel.lent. El dia menys pensat,  esborro el joc i començo de 0. Bona senyal.

Star Wars: Jedi Fallen Order (45h) . No tenia pensat comprar-me jocs durant un temps, però vaig veure aquest d'Star wars, per 20 euros al Carreflus, i vaig picar. Havia llegit que tenia actualització a Ps5 a 60fps i que no estava malament. Realment, una gran compra.  A estones plataformeig estil Uncharted, a estones exploració i a estones combat. Diuen que és un "Souls" facilet. Doncs jo no estic preparat encara pels Souls. Em va costar lo seu passar-me algun Boss... fins al punt d'haver de tragar-me l'orgull i baixar el nivell un punt. Res que no em deixi dormir. L'ús de l'espasa laser, els combats i la "força" són molt disfrutables. I a sobre, al final apareix el... piiiiiiiip... bueno, que m'ha agradat. Molt bones sensacions entrant en una fortalesa imperial... no és l'estrella de la mort... però estava guai. O conduint un tanc AT-AT... una passada. Li donc un Notable alt.

Inside. Videojoc indie de 3 o 4 horetes, que em vaig polir en una nit. Vaig començar per provar, i tot i que no explica res, visualment et va endinsant en una història distòpica de múltiples lectures. Un joc de plataforma horitzontal bàsicament de sigil i trencaclosques. però digne d'un llibre d'Stephen King. Curt i ras. Excel.lent.

 

Un gran quadrimestre... tot aprovat 😉

Almanac Gamer 2020

 L'any passat, va ser un any estrany, pels videojocs també. La pandèmia me'l va tallar pel mig... i si molta gent va poder aprofitar per jugar pels descosits, naltros vam "emigrar" a la parcel.la, i vaig estar uns mesos sense gairebé poder jugar-hi. Amb tot , aqui van els jocs de la PS4 que em vaig petar i els que tinc pendents... i ara m'ha vingut per apuntar-los tots 👽

Batman: Arkham Knight (pendent d'acabar- 18 hores jugades) . Una espineta clavada. La trilogia d'Arkham de ps3 em va molar molt, i aquest joc viu d'aquests altres... però reconec que se'm va fer una mica de bola, sobretot les parts amb el batmòvil -Tumblr, i això que mola molt... però bueno, no era el moment i un dia o altre me l'acabaré.

Marvel's Spider-man . (30 hores jugades)  Molt xulo. Agafa el millor del Batman d'Arkham, amb llum de dia i un mapa de Manhattan espectacular. Reconec que gran part del joc vaig anar fent "turisme" saltant amb la telaranya revisitant monuments i carrers de New York. 

Last of Us part II . (50 hores jugades). És un top 3. Tècnicament brutal, gràfics demencials per una Ps4, animacions facials,... i una història d'impacte. A estones t'ho fa passar malament. No arriba a superar la primera part, però és molt millor en moltes coses. Brutal.

Last of Us Remastered (75 hores jugades) . Després d'acabar-me la segona part, vaig tornar a provar la primera. Un joc rodó, brutal, és el meu TOP 1.  Me'l vaig comprar en ps3.... me'l vaig comprar per ps4 remasteritzat... probablement el joc que més cops he acabat. Sóc molt de Naughty Dog!. Espero que la futura sèrie estigui a l'alçada...

God of War. (41 hores).  Després d'haver jugat als God of War de ps2 i ps3... trobar-te amb aquest GRAN joc val molt la pena. Un canvi espectacular. A millor. És un top 10, si no el vaig jugar abans, va ser perquè em vaig esperar a poder tornar a jugar a casa amb la pantalla gran...  Segurament hi torni, per disfrutar les millores a la ps5, que són brutals.

Rayman Legends (PS4 +PS5) 100 hores. Està clar quin joc ho va petar entre els meus fills, no? la veritat és que jo m'hi vaig posar poc, deixava que avancessin ells i quan se'ls complicava, posava el meu granet d'arena, tot i que m'hi vaig quedar més d'una nit intentant passar-me alguna pantalla que se'ls atragantava.

Assassins Creed Odissey (18 hores) pendent d'acabar.  Vaig començar molt bé, vaig agafar-li gustet a les històries de l'antiga Grècia però va arribar a un punt, que em va cansar. Les missions se'm feien repetitives, i havia de fer més morralla per pujar de nivell, per poder passar-me més missions repetitives, i així en bucle. Total, que el vaig deixar. Això sí, no és mal joc! 

What remains of Edith Finch (2 h 29) Una raresa, més que un joc és una història, o una pel.lícula... així i tot, és una molt bona història que dura un suspir... 

I finalment, després d'intentar-ho diversos cops, l'F5 va funcionar i va arribar la Ps5, ja a finals d'any. Un altre dia, segueixo amb els jocs de 2021... 😉