Escapada a la Garrotxa: dia 2

 Diumenge era el dia que teniem reservat per visitar la cooperativa de La Fageda. Per arribar-hi has d'entrar a l'àrea protegida de la Fageda... Un camí màgic... 

A la zona de la Fageda ja hi haviem vingut però a la visita a la fàbrica de iogurts no. Vam començar per un tomet pels prats de les vaques, amb una breu explicació... 

Per seguir cap a la zona de granja, amb les vaquetes de p3, p4 i p5. Aquí, les podien tocar...

Tot seguit, vam anar cap a la zona de producció de llet i la part de la "fàbrica". Una horeta i mitja després de començar , sortiem amb una bosseta d'obsequi. En altres èpoques es jalava allí, però amb el Covid te l'emportaves.

Com que ja era quasi la 1, ens vam quedar a dinar a Can Xel... I tips com bocois, haviem d'anar a descansar. 

Per la tarda vam anar a donar una volteta per Castellfollit... Bàsicament carrer amunt fins l'església i el mirador, per baixar cap al pont de fusta, on tindríem les millors vistes del poble... 

De casualitat, ens vam trobar uns cavalls pasturant i evidentment, la Berta va viler anar a tocar-los... 

Ens hagués agradat anar a unes coves que hi havia a prop però se'ns havia fet tard i amb la pujadeta de tornada al poble ja en teniem prou... I vam tornar cap a l'apartament.

Escapada a la Garrotxa: dia 1

 Els Plana-Magriñà no som normals...  Aquest cap de setmana llarg voliem fer un parèntesi i desconnectar. Aquest any ens hem agafat les vacances estratègicament més tard, per donar temps a les vacunes... però se'ns fa llarg i necessitàvem canvi d'aires. 3 dies per la Garrotxa ens donaran airet.

El camí més curt entre 2 punts és la linea recta... Doncs com que no som massa normalets, ens vam desviar i vam anar prop de Castelló d'Empúries, al Butterfly Park. Li havia promès a la Berta... 

El carnet de Super3 no valia, o sigui que tocava rascar-se la butxaca. 10 € adults i 8 la canalla. 

Primeres impressions: aqui farà caloreta. El park és com un petit aviari, amb diferents zones delimitades per cortines i portes. Ens van donar un mapa, un paper amb els animals que podiem veure i uns gotets amb nèctar per donar a les aus. 

Aus tropicals de colorins, agapornis, lloros, papagais,... Gran varietat de coloraines, amb noms que no puc recordar.  La primera gran troballa estrella: els Tucans. Els nens comencen a flipar amb aquell bec tant estrany i llarg. I amb el gotet de nèctar en mà, tocava oferir els nostres serveis. Un cabronet vermell, a mi me'l va robar quan li oferia. 

Després vam passar cap a la zona de les papallones, que dóna nom al parc. La zona, no massa gran, però amb papallones a dojo anant per les floretes. Sorprenen unes papallobes enormes que quan volen ensenyen el seu color blau de les ales. A la Berta li hagués encantat tocar-les, però no es podia.  

El consol vindria un un altra zona, la de les tortugues gegants de terra i un altra amb una espècie de cabirols. El Roc, que amb els animals salvatges és un cagat, amb el que va xalar és amb les tortugues. 2 hores de visita, i ja marxavem. Als nens els havia agrafat, que era lo important. 

Després de dinar per allí, agafavem la directa cap a la Garrotxa. 1 horeta de cotxe, i ja erem al nostre següent destí: Lava Park, prop de la Fageda. Avui sembla que la cosa anava de "parks".  Per completar el dia, els nens muntarien en pony. Un tomet de mitja hora llarga va fer les delícies dels nostres petits cowboys. Al Roc li va tocar portar el "Xinxeta" i a la Berta el "Rosset". 

En acabar, ja aniriem cap a l'apartament que teniem llogat a Castellfollit de la Roca.  Fins i tot em va donar temps d'anar a comprar magdalenes a Cal Tuset per esmorzar l'endemà. En fi, dia intens, dia ben aprofitat 😉

Vacunant

Avui he anat a vacunar al Palau d'esports de Tarragona. A vacunar... No a vacunar-me. Això ja ho vaig fer al febrer...

Cada dia m'arribaven missatges de que faltaven infermeres i al final em vaig decidir. No ho faig per les peles... De fet no sé ni com ni quan cobraré ...ho faig per veure si entre tots acabem aquesta merda de pandemia. 

Avui tocava posar Moderna... I se n'hem fet un fart... No les he comptat però 60 o 70 han caigut. M'he quedat sense saliva i he passat calor, però ha valgut la pena. 

El repertori ha estat variat... El que va amb patxorra, la que ve cagada per les agulles, la que es fa el selfie, la que planta el mòbil i es fa un autovideo, la que li dius que li posaràs Moderna i diu que no la vol i fot el camp... el braç dur que doblega l'agulla, el tatuat que li té por a les agulles... Catalans, castellans, marroquins, indis, xineses, russos, italianes... En la varietat està el gust.

En fi, que espero que com a mínim haver posat el meu granet de sorra. No serà l'últim.

Almanac gamer (part II)

 El segon trimestre ha estat bastant profitós. La qualitat dels jocs ha estat tal, que ens ha deixat destrossadets.

-It takes two (36hores).  El gran Josef Fares, creador del joc ja ho va dir: pagaré 1000 dolars a qui es compri el joc i s'avorreixi. A part de volat, aquest paio sabia de què parlava.  Anem a pams. Ja tenia el joc entre cella i cella quan el vaig veure el trailer als The game awards.  I només sortir el joc, (que ja sortia rebaixat de preu) van posar la demo per jugar gratis a la primera pantalla. El caramelet era massa bo i vaig comprar-me'l.

La premisa del joc és molt bàsica... matrimoni a punt de divorciar-se, i degut a un encanteri de la filla es converteixen en 2 ninots, que es veuen "obligats" a col.laborar per sortir d'aquest adzucac i fer les paus. El joc és en pantalla partida, i obligatoriament han de jugar 2 jugadors. Algun cop hem jugat online, però bàsicament ens l'hem passat en partida local. Això vol dir que aquest joc ens l'hem passat entre tots. Deixava que juguessin el Roc i la Berta, i quan la cosa es posava complicada el Roc em passava el mando. Segurament és el joc més divertit i variat que hem jugat... amb una diversitat de móns, mecàniques i mini-jocs que et fan explotar el cap. El joc et fa buscar solucions per avançar (algunes molt bàsiques, altres complicades per a 2 nens de 4 i 6 anys. Reconec que en moltes ocasions m'agafava complexe de professor i em veia obligat a gastar massa saliva explicant què havien de fer per passar pantalla.   

I quan jugues a jocs tant bons i que et deixen tanta petjada,  hi ha un problema... l'endemà.  Si, l'endemà d'haver-lo passat...  Hem estat tantes hores jugant en familia, que la Berta i el Roc, amb un objectiu comú, que encara no han trobat un altre joc per omplir el forat. I costarà trobar-ne un d'igual.  La Berta només acabar-lo, em deia que volia jugar a l'It takes two 2...   espero que algun dia arribi alguna bojeria semblant. Li poso un Excel.lent.

-Hollow Knight (91 hores) Que un joc indie doni per més de 90 hores i encara quedi història secundària per fer, ja et diu de quin nivell estem parlant. Es tracta d'un joc de plataformes tipus "Metroidvania". I el que comença com una petita història minimalista es va fent gran i gran. Sembla increíble com aquest joc l'hagin pogut fer només 4 persones.  El que sembla un mapa gran... quan te'l mires al final, el que has descobert és 10 o 20 cops més enorme. Menció especial al diseny dels diferents enemics amb més de 30 "bosses"... i la música i l'art amb el que està fet.  Després d'acabar la història principal , encara em quedaven algunes secundàries i derrotar algun Boss opcional, però ja em vaig donar per satisfet.

 És un joc que et fa suar per derrotar segons quin enemic, i repetir i repetir fins a aprendre la manera com derrotar-lo. Si no caus a la frustració, la victòria final serà supergratificant. Crec que algun dia estaré preparat per atacar els Dark Souls... 

Ganes de que arribi la seqüela, el "Silksong" amb la Hornet com a protagonista!. Un altre Excel.lent.

-The Shadow of the Colossus (15h) . Remake del joc de PS2. Hi havia jugat, però no me l'havia acabat. Després de Hollow knight necessitava algo més curtet i aquest Colossus, artística i visualment és una petita meravella. Segon joc de Fumito Ueda que jugo aquest any després de The Last Guardian. 

Aquest cop es tracta de recussitar a la nostra estimada i per aconseguir-ho haurem de derrotar 16 colossos. Cadascún amb les seves característiques i punts febles per on atacar. Un autèntic David contra Goliat. El disseny dels gegants és increíble... i el món, tot i que està xulo, està buit de contingut amb lo que el joc es limita (que no és poc) a anar del temple central fins a trobar els colossos i derrotar-los.

  Un altre defecte que té és el control del cavall i la càmara en segons quines situacions. No és tant exagerat com al Last Guardian, però a vegades tens la sensació de que no et foten ni puto cas😀.

Li poso un Notable.

-Marvel's Spider-man: Miles Morales (22 hores).  El meu nebot em va deixar la seqüela/DLC/Stand-alone de l'Spiderman. Sabia que era curtet, però entre pitos i flautes li hem fotut unes horetes campant per Nova York. Si la història principal podria haver-la fet en 7 horetes, n'hi hem afegit algunes més. Com a joc el primer Spiderman és molt millor per duració, novetat, dificultat...  Això sí, aquest, com que venia amb millores gràfiques per la Ps5, ho hem aprofitat. La ciutat de Nova York llueix espectacular i el joc a 60 fps també. I la velocitat de càrrega és flipant...

  Tot i que al primer Spiderman vaig fer més el "turista",  aquest cop no m'he quedat enrera.  Quins records, tornar a Times Square, Gran Central, al Empire State, al Flatiron building... és genial però... oh! wait!!!  on collons heu fotut el Chrysler Building???  cabrons, inexplicablement han tret del mapa l'edifici més xulo de Nova York!!!   Espero que a Spiderman 2 el tornin a posar!

Bueno, li dono Notable! Si afegeixen el Chrysler, ja m'ho pensaré 😉

mans, mascareta i vacances?

 Aquest any, si que si! L'any passat ens vam quedar amb un pam de nas per culpa del coronavirus i vam haver de cancelar el viatge que teniem programat. Coses que passen quan ets previsor i et planifiques un viatge amb 4 mesos d'antelació... 

En fi, que com que teniem la feina mig feta de l'any passat ha estat bufar i fer ampolles. Potser massa fàcil. Ha sigut tenir lligats els dies de vacances i llençar-nos a la piscina, què collons! Ens anirem a fer una ruta per la Selva Negra a Alemanya  i Alsàcia a l'Agost. Cotxe, mascareta i manta.

Confiem que les vacunes i la calor facin la seva feina, si no ... no tocarà altra que cancelar un altre cop... ah! i esperem que la Merkel ens deixi passar!!! 😉

Seguirem informant ...

Retro-gaming : Els orígens (III). Pc i Arcades. Arcades i PC

Seguirem donant la brasa amb la meva història personal del gaming.

Ens haviem quedat als anys 90, i disfrutavem del nostre Spectrum 48k.  Ja iniciat l'institut, vam descobrir el Ping-Pong Park... una sala de màquines recreatives situada al carrer gasòmetre de Tarragona, que ens va donar moltes tardes de diversió.  Era un lloc bastant cutre i un pèl decrèpit, regentat per una senyora que estava tot el sant dia a la "peixera" donant canvi i mirant amb mala cara. Per un mòdic preu de 25 pessetes, ens feiem durar les partides fent torns, jugant a dobles, etc.  estirant al màxim 200 o 300 peles. 

Allí vam descobrir jocs que ens van donar moltes tardes de glòria...  Pang, Out Run, Roosters, Cadillacs vs Dinosaurs, Streets of Rage, Street Fighter, puzzle booble...  a estones miravem, a estones jugavem...

Paral.lelament, em van comprar el primer PC amb cara i ulls... el típic Pentium que servia per fer treballs de classe... però que donava el pego amb algun joc tipo Monkey Island,  Prince of Pèrsia, PC fútbol...

I així vam arribar a l'estiu del 96, i ens vam buscar curro al Port Aventura. Recordo que a l'entrevista la noia em va dir: queden vacants d'auxiliar de jocs al Far West,  auxiliar de carrer (fina manera de definir al que va recollint la brossa) i auxiliar d'arcades.

Auxiliar de què? Arcades?  Si... estaries en una sala de màquines recreatives, tancat sense veure la llum del dia. I jo li vaig dir: Videojocs? Cobrant? em quedo amb Arcades!!! Ves per on, ara el que donava canvi a la peixera, era jo 😀...

Aquell primer any de treballant als Arcades el recordo amb molt de carinyo. Pertanyiem a Newpark Namco i el nostre jefe, era el CEO de Namco Europa... un tal Marek Anthony. Un paio seriós, amb flema britànica, capaç d'anar fotent el dit per darrera les màquines per si hi havia pols... però que ens volia contents i ens deixava jugar fora d'hores. Erem l'enveja del parc, estavem tot el dia amb l'aire acondicionat ... i podiem jugar gratis! Evidentment, no quan treballavem, però sí quan s'acabava la jornada. De fet molts dies, segons el torn, ens quedavem a jugar vestits de carrer... cortesía del company que anava posant crèdits a la màquina. Barra lliure!

La prova del delicte

Però el que molava més, eren les quedades que feiem quan baixavem la persiana a les 12/12'30 de la nit. Qui no ha pensat mai... com molaria quedar-se tancat  tota la nit dins d'un centre comercial, o d'una botiga... o d'un parc...? doncs naltros ho feiem realitat, amb jornades antològiques. Després de 8 o 10 hores de currar, començava la bojeria. Claus en mà, i anavem com pollastres sense cap, de màquina en màquina... partides a dobles, carreres de 4....  Daytona USA, Virtua Formula 1, Virtua fighter, Tekken, Virtua Striker, Sega Rally, Ridge Racer, Virtua Cop, Alpine racer, The house of de Dead, Time Crisis... fins i tot l'Air hockey...  VICIADES A TOPE!!!

La febre per les recreatives arribava a tal punt que dia fins i tot vam anar a Barcelona, per veure el Newpark de les Rambles, que era enorme i ple de màquines.

Després de tantes hores d'estar treballant, se'm van quedat gravat al cervell els diàlegs del Time Crisis...   "Richard! There's been a kidnapping! It's Rachel, the daughter of the president of Sercia. The kidnapper is believed to be Sherudo. He is demanding military secrets in exchange of Rachel's life.... "

En fi, que la broma va durar 4 estius, que ens ho vam passar molt bé... que cobravem misèria i companyia però erem feliços...

Durant aquesta època, vam renovar l'ordinador... ara amb un AMD K7 ... que ens permetia jugar a jocs decents per la època...  Half Life, Age of Empires, Resident Evil 2... però si me n'he de quedar amb un, triaria al COMMANDOS. 

Com a fanàtic de tot el que envolta la 2a guerra mundial (imagino que la Fuga de Colditz en té gran part de culpa), vaig xalar amb aquesta saga d'estratègia militar... Anava a dormir pensant com passar-me les missions... calculant la estratègia... amb personatges mítics com l'Espìa, el Zapador, el Marine, el Franctirador o el Boina verda... va ser un joc que em va donar grans moments de diversió... Alarm! Alarm!!!  

 ...Mireu si em va marcar, que 20 anys després, encara se m'escapa algun "OKI DOKI !!!" que segurament, només entenc jo 😉

En fi.... coses de vells ...

Retro-gaming: Els origens (II). Spectrum

Tenim una edat. Hem vist nèixer els ordinadors, les cònsoles, internet, els mòbils...  Avui toca parlar del meu primer ordinador.

Cap a 1986, l'any que col.leccionava cromos Panini del mundial de Mèxic, em va tocar fer la comunió i amb les peles que vaig "recaptar", em van comprar una tele Elbe de 14 polzades i un ordinador de segona mà ZX Spectrum 48k.  25 mil peles la tele, i 25 mil l'ordinador. Tot un "luju"!

Recordo que un tal "Garrabé" li va vendre a mon pare, i va venir a explicar a casa com funcionava el tema. Un teclat... un radio-casset extrany amb un tornavís, i uns quants cassets gravats...

Heu de posar " Load cometes cometes " i donar-li al Enter. Play al cassette i llavors, un soroll extrany, com un disc ratllat, i unes ratlles de pijama començaven a omplir la pantalla.  L'espectació era màxima. I la paciència, infinita. Segons el joc, podries estar "carregant" 2 minuts, 4 minuts , 5 minuts, 10 minuts...  mentre carregava el joc llegies,  pensaves les teves coses, o et quedaves embadalit veient com un dibuix de portada del joc anava prenent forma ratlla a ratlla...  ah! i resaves perque no sortís el fatídic "tape loading error". Si hi havia sort... que solia ser així en un 90% dels casos, podies començar a jugar. Pura màgia.

Vam apendre a jugar amb el teclat. I vam apendre que els jocs te'ls jugaves d'un tirón. No podiem gravar.... això vol dir que si haviem d'anar a sopar entre pantalla i pantalla, doncs es deixava obert i ja continuaríem. Total... la majoria de jocs que jugàvem eren divertiments sense massa argument... la gràcia estava en intentar arribar un passet més, una pantalla més, sabent que passar-se el joc era impossible...perquè els jocs de la època tenien tela. Potser per això tolerem tant bé la frustració 😏

I d'entre tots els jocs que hi havia en aquells cassets gravats, que vam anar provant ... vam descobrir el Manic Miner , el meu joc preferit. Un joc de plataformes amb 20 pantalles, que només me'n vaig passar 5 o 6... però cada pantalla nova, era una aventura. Frenètic i difícil. 1 vida cadascú, i anar intentant arribar més i més lluny.

Recordo altres jocs com el JetPac, el Pacman, Atic-Atac, Arkanoid, Sabre Wulf, Commando, Exploding fist... 

En aquells temps, no tothom tenia ordinadors, ni consoles, i aconseguir jocs nous tenia la seva dificultat. Sobretot si tons pares consideraven que era massa car comprar-te un joc de mil peles. La font principal de jocs "nous" era la revista MicroHobby, que ens assortia jocs i demos. Amb sort, et podien regalar algun joc comprat (After burner, el mític pack Erbe...) però no hi havia massa oportunitats de compartir jocs amb altres... de fet jo era l'únic que tenia un Spectrum a la classe.

Va passar el temps... corrien els anys 90, i el món els videojocs era molt random... un amic tenia un Amstrad i quan anava a berenar a casa seva ens viciavem al Double Dragon o al Tarjet Renegade.. un veí tenia un Comodore o un MSX , ... altres es compraven les primeres consoles Master System i Megadrive, i et convidaven a jugar al Sonic o al Rastan... però jo seguia amb el meu Spectrum. Un cosí em va passar uns jocs, que ràpidament vaig aprendre a gravar amb la minicadena "doble pletina" First-Line de ma germana. 

Gràcies a això vaig conèixer jocs tant mítics com el Fernando Martín basket master, l'Aspar de motos, el Kenny Dalglish de futbol... l'Out Run de cotxes...  Tortugues ninja...

En fi, que sóc de la generació que vam apendre que lo bo es feia esperar... que lo normal era morir en un joc... la gràcia era resistir!...   i que lo important era el camí i no el final...  no hem sortit tant malament, no? 😀