Cròniques de Dublin

 Qui ens anava a dir que en plena pandèmia ens n'aniriem a voltar per Dublin amb l'excusa d'un comiat de solter!!! 

Doncs si, entre dubtes i temors, i havent-nos arreglat els dies, ens vam llençar a la piscina i vam agafar el vol a Dublin. Quedava el permís de les autoritats, (les dones, ja ens l'havien donat) i el 19 de juliol van canviar les normes i els vacunats, amb passaport covid, podrien anar pels "puestos" sense massa entrebancs. 

Pel poc temps que hi vam ser, diria que ho vam exprimir bastant. Vam poder veure la ciutat per sobre...  Catedral de Christchurch, Catedral de Sant Patrick,  els ponts del riu Liffey, les artèries principals,  el barri de Temple Bar, l'antiga fàbrica Guiness, el Trinity College amb la seva espectacular biblioteca... 

Ens va donar temps de trobar el catxé més antic d'Europa, situat en un poblet de costa anomenat Bray a les afores de Dublin. Una excursió diferent...

 

Amb el tema Pubs... Ens hagués agradat tastar-los més, disfrutar-los d'una altra manera, Ja que les mesures de la pandèmia feien que... O estiguessin plens... O estiguessin buits. I clar, o bé estaven tancats i el sr. Google no se m'havia enterat o bé els horaris de tancament eren més aviat de lo "normal".  Semblava que les nostres dones haguessin mogut fils per que anéssim a dormir aviat... (jo no ho descartaria) 😃 

Tot i aquests inconvenients, vam xalar a la mostra manera, no tenim 18 anys, o sigui que una cervesa entre amics és la glòria...  O sigui que Irlanda és un país gloriós... Esperem poder tornar-hi algun dia....

... Però de moment, i en pandèmia...  PROVA SUPERADA!

P. D.  Si un dia em foten fora de casa, truqueu a la Molly Malone, que potser us dirà on sóc 😉

Escapada a la Garrotxa: dia 3

 Tercer dia per la Garrotxa, teniem diverses opcions... Però al final decidim anar a caminar una estoneta cap al volcà Santa Margarida.

Vam aparcar el cotxe i vam comprovar la ruta. Mitja horeta d'anar i una altre de tornar. Xupat.

Primeres rampes, i el senyor "Rayo Mcqueen" que agafa la directa.... ROC! baixa marxa!!! No cal córrer!!!... 1 minut després : papa, agafa'm que estic cansat!!!!

Després de fer cert treball psicòlogic, aconseguim convèncer  al Rayo per que continui pujant... Remuga, però almenys no l'he de carregar... 😉

El camí és molt xulo... Això si... És pujada!  Per uns instants em ve al cap la pujada al Cerro Chato de Costa Rica.  De camí ens trobem la casa taller d'un artista que treballa la fusta.

Després de pujar per la part de fora del volcà, toca baixar per la part interior fins arribar al que seria el cràter. La cirereta del pastís la trobem al mig....

Entre papallones i floretes, fem una volteta per "l'explanada" amb la petita capella romànica fent de pal de paller.  Una estoneta després, i comença a arribar la marabunta d'escolars d'un esplai. És hora de marxar 😃

Ens haviem guanyat un bon dinar al restaurant Can  Bastans, a peu de carretera. 

Per la tarda, amb les energies justes, la Berta volia anar a les coves que hi ha al costat de Castellfollit però ho canviem x anar a la Fageda amb carro de cavalls.  Meeeeeck! Cagada pastoret, dilluns no hi ha cavalls!  Bueno, fem un volteta per alli, seguint el camí de Joan Maragall... que sempre és agradable. 

Per compensar l'error de càlcul amb lo dels cavalls, vam anar a buscar els nostres amics del dia anterior...  Entre els cavalls i un geladet, la Berta es va quedar satisfeta 😉

7

Escapada a la Garrotxa: dia 2

 Diumenge era el dia que teniem reservat per visitar la cooperativa de La Fageda. Per arribar-hi has d'entrar a l'àrea protegida de la Fageda... Un camí màgic... 

A la zona de la Fageda ja hi haviem vingut però a la visita a la fàbrica de iogurts no. Vam començar per un tomet pels prats de les vaques, amb una breu explicació... 

Per seguir cap a la zona de granja, amb les vaquetes de p3, p4 i p5. Aquí, les podien tocar...

Tot seguit, vam anar cap a la zona de producció de llet i la part de la "fàbrica". Una horeta i mitja després de començar , sortiem amb una bosseta d'obsequi. En altres èpoques es jalava allí, però amb el Covid te l'emportaves.

Com que ja era quasi la 1, ens vam quedar a dinar a Can Xel... I tips com bocois, haviem d'anar a descansar. 

Per la tarda vam anar a donar una volteta per Castellfollit... Bàsicament carrer amunt fins l'església i el mirador, per baixar cap al pont de fusta, on tindríem les millors vistes del poble... 

De casualitat, ens vam trobar uns cavalls pasturant i evidentment, la Berta va viler anar a tocar-los... 

Ens hagués agradat anar a unes coves que hi havia a prop però se'ns havia fet tard i amb la pujadeta de tornada al poble ja en teniem prou... I vam tornar cap a l'apartament.

Escapada a la Garrotxa: dia 1

 Els Plana-Magriñà no som normals...  Aquest cap de setmana llarg voliem fer un parèntesi i desconnectar. Aquest any ens hem agafat les vacances estratègicament més tard, per donar temps a les vacunes... però se'ns fa llarg i necessitàvem canvi d'aires. 3 dies per la Garrotxa ens donaran airet.

El camí més curt entre 2 punts és la linea recta... Doncs com que no som massa normalets, ens vam desviar i vam anar prop de Castelló d'Empúries, al Butterfly Park. Li havia promès a la Berta... 

El carnet de Super3 no valia, o sigui que tocava rascar-se la butxaca. 10 € adults i 8 la canalla. 

Primeres impressions: aqui farà caloreta. El park és com un petit aviari, amb diferents zones delimitades per cortines i portes. Ens van donar un mapa, un paper amb els animals que podiem veure i uns gotets amb nèctar per donar a les aus. 

Aus tropicals de colorins, agapornis, lloros, papagais,... Gran varietat de coloraines, amb noms que no puc recordar.  La primera gran troballa estrella: els Tucans. Els nens comencen a flipar amb aquell bec tant estrany i llarg. I amb el gotet de nèctar en mà, tocava oferir els nostres serveis. Un cabronet vermell, a mi me'l va robar quan li oferia. 

Després vam passar cap a la zona de les papallones, que dóna nom al parc. La zona, no massa gran, però amb papallones a dojo anant per les floretes. Sorprenen unes papallobes enormes que quan volen ensenyen el seu color blau de les ales. A la Berta li hagués encantat tocar-les, però no es podia.  

El consol vindria un un altra zona, la de les tortugues gegants de terra i un altra amb una espècie de cabirols. El Roc, que amb els animals salvatges és un cagat, amb el que va xalar és amb les tortugues. 2 hores de visita, i ja marxavem. Als nens els havia agrafat, que era lo important. 

Després de dinar per allí, agafavem la directa cap a la Garrotxa. 1 horeta de cotxe, i ja erem al nostre següent destí: Lava Park, prop de la Fageda. Avui sembla que la cosa anava de "parks".  Per completar el dia, els nens muntarien en pony. Un tomet de mitja hora llarga va fer les delícies dels nostres petits cowboys. Al Roc li va tocar portar el "Xinxeta" i a la Berta el "Rosset". 

En acabar, ja aniriem cap a l'apartament que teniem llogat a Castellfollit de la Roca.  Fins i tot em va donar temps d'anar a comprar magdalenes a Cal Tuset per esmorzar l'endemà. En fi, dia intens, dia ben aprofitat 😉

Vacunant

Avui he anat a vacunar al Palau d'esports de Tarragona. A vacunar... No a vacunar-me. Això ja ho vaig fer al febrer...

Cada dia m'arribaven missatges de que faltaven infermeres i al final em vaig decidir. No ho faig per les peles... De fet no sé ni com ni quan cobraré ...ho faig per veure si entre tots acabem aquesta merda de pandemia. 

Avui tocava posar Moderna... I se n'hem fet un fart... No les he comptat però 60 o 70 han caigut. M'he quedat sense saliva i he passat calor, però ha valgut la pena. 

El repertori ha estat variat... El que va amb patxorra, la que ve cagada per les agulles, la que es fa el selfie, la que planta el mòbil i es fa un autovideo, la que li dius que li posaràs Moderna i diu que no la vol i fot el camp... el braç dur que doblega l'agulla, el tatuat que li té por a les agulles... Catalans, castellans, marroquins, indis, xineses, russos, italianes... En la varietat està el gust.

En fi, que espero que com a mínim haver posat el meu granet de sorra. No serà l'últim.

Almanac gamer (part II)

 El segon trimestre ha estat bastant profitós. La qualitat dels jocs ha estat tal, que ens ha deixat destrossadets.

-It takes two (36hores).  El gran Josef Fares, creador del joc ja ho va dir: pagaré 1000 dolars a qui es compri el joc i s'avorreixi. A part de volat, aquest paio sabia de què parlava.  Anem a pams. Ja tenia el joc entre cella i cella quan el vaig veure el trailer als The game awards.  I només sortir el joc, (que ja sortia rebaixat de preu) van posar la demo per jugar gratis a la primera pantalla. El caramelet era massa bo i vaig comprar-me'l.

La premisa del joc és molt bàsica... matrimoni a punt de divorciar-se, i degut a un encanteri de la filla es converteixen en 2 ninots, que es veuen "obligats" a col.laborar per sortir d'aquest adzucac i fer les paus. El joc és en pantalla partida, i obligatoriament han de jugar 2 jugadors. Algun cop hem jugat online, però bàsicament ens l'hem passat en partida local. Això vol dir que aquest joc ens l'hem passat entre tots. Deixava que juguessin el Roc i la Berta, i quan la cosa es posava complicada el Roc em passava el mando. Segurament és el joc més divertit i variat que hem jugat... amb una diversitat de móns, mecàniques i mini-jocs que et fan explotar el cap. El joc et fa buscar solucions per avançar (algunes molt bàsiques, altres complicades per a 2 nens de 4 i 6 anys. Reconec que en moltes ocasions m'agafava complexe de professor i em veia obligat a gastar massa saliva explicant què havien de fer per passar pantalla.   

I quan jugues a jocs tant bons i que et deixen tanta petjada,  hi ha un problema... l'endemà.  Si, l'endemà d'haver-lo passat...  Hem estat tantes hores jugant en familia, que la Berta i el Roc, amb un objectiu comú, que encara no han trobat un altre joc per omplir el forat. I costarà trobar-ne un d'igual.  La Berta només acabar-lo, em deia que volia jugar a l'It takes two 2...   espero que algun dia arribi alguna bojeria semblant. Li poso un Excel.lent.

-Hollow Knight (91 hores) Que un joc indie doni per més de 90 hores i encara quedi història secundària per fer, ja et diu de quin nivell estem parlant. Es tracta d'un joc de plataformes tipus "Metroidvania". I el que comença com una petita història minimalista es va fent gran i gran. Sembla increíble com aquest joc l'hagin pogut fer només 4 persones.  El que sembla un mapa gran... quan te'l mires al final, el que has descobert és 10 o 20 cops més enorme. Menció especial al diseny dels diferents enemics amb més de 30 "bosses"... i la música i l'art amb el que està fet.  Després d'acabar la història principal , encara em quedaven algunes secundàries i derrotar algun Boss opcional, però ja em vaig donar per satisfet.

 És un joc que et fa suar per derrotar segons quin enemic, i repetir i repetir fins a aprendre la manera com derrotar-lo. Si no caus a la frustració, la victòria final serà supergratificant. Crec que algun dia estaré preparat per atacar els Dark Souls... 

Ganes de que arribi la seqüela, el "Silksong" amb la Hornet com a protagonista!. Un altre Excel.lent.

-The Shadow of the Colossus (15h) . Remake del joc de PS2. Hi havia jugat, però no me l'havia acabat. Després de Hollow knight necessitava algo més curtet i aquest Colossus, artística i visualment és una petita meravella. Segon joc de Fumito Ueda que jugo aquest any després de The Last Guardian. 

Aquest cop es tracta de recussitar a la nostra estimada i per aconseguir-ho haurem de derrotar 16 colossos. Cadascún amb les seves característiques i punts febles per on atacar. Un autèntic David contra Goliat. El disseny dels gegants és increíble... i el món, tot i que està xulo, està buit de contingut amb lo que el joc es limita (que no és poc) a anar del temple central fins a trobar els colossos i derrotar-los.

  Un altre defecte que té és el control del cavall i la càmara en segons quines situacions. No és tant exagerat com al Last Guardian, però a vegades tens la sensació de que no et foten ni puto cas😀.

Li poso un Notable.

-Marvel's Spider-man: Miles Morales (22 hores).  El meu nebot em va deixar la seqüela/DLC/Stand-alone de l'Spiderman. Sabia que era curtet, però entre pitos i flautes li hem fotut unes horetes campant per Nova York. Si la història principal podria haver-la fet en 7 horetes, n'hi hem afegit algunes més. Com a joc el primer Spiderman és molt millor per duració, novetat, dificultat...  Això sí, aquest, com que venia amb millores gràfiques per la Ps5, ho hem aprofitat. La ciutat de Nova York llueix espectacular i el joc a 60 fps també. I la velocitat de càrrega és flipant...

  Tot i que al primer Spiderman vaig fer més el "turista",  aquest cop no m'he quedat enrera.  Quins records, tornar a Times Square, Gran Central, al Empire State, al Flatiron building... és genial però... oh! wait!!!  on collons heu fotut el Chrysler Building???  cabrons, inexplicablement han tret del mapa l'edifici més xulo de Nova York!!!   Espero que a Spiderman 2 el tornin a posar!

Bueno, li dono Notable! Si afegeixen el Chrysler, ja m'ho pensaré 😉